L’Institut d’Estudis Catalans fou fundat el 18 de juny de 1907 per la Diputació de Barcelona, a iniciativa del seu president, Enric Prat de la Riba. Sota els principis de rigor científic, catalanitat i obertura a l’exterior, els seus objectius eren l’alta recerca en els àmbits de la cultura catalana, en especial, la metodologia històrica aplicada a les ciències humanístiques, l’estudi, la codificació i el desenvolupament de la llengua catalana i el conreu de la ciència en aquesta llengua. El prestigi dels membres que en feien part i els resultats de les recerques dutes a terme van portar a un reconeixement de la qualitat de l’Institut, el qual, des de l’any 1922, és membre de ple dret de la Unió Acadèmica Internacional.
La notable activitat científica de l’Institut es reflectí en nombroses publicacions del més alt nivell de totes les especialitats, entre les quals —pel que fa a la codificació de la llengua— les Normes ortogràfiques, el Diccionari ortogràfic, la Gramàtica catalana i el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, i també en la creació i l’obertura al públic de la seva biblioteca amb el nom de Biblioteca de Catalunya.
Les vicissituds històriques del nostre país no van deixar d’afectar l’Institut, el qual, des del 1939 fins al 1976, es veié seriosament perjudicat per la repressió que patí la cultura catalana, però sobrevisqué gràcies a l’esperit de resistència i de fidelitat als objectius tradicionals, així com a la tasca dels seus membres i al suport de determinades entitats.
Poc després d’iniciada la transició política, l’Estat espanyol reconeixia l’Institut d’Estudis Catalans i n’aprovava els Estatuts per mitjà del Reial decret 3118/1976, del 26 de novembre, on consta que l’àmbit d’actuació de la institució s’estén a les terres de llengua i cultura catalanes. Aquest àmbit d’actuació es reflecteix en el reconeixement que fan de la llengua catalana la Constitució d’Andorra i els estatuts d’autonomia de Catalunya, les Illes Balears i la Comunitat Valenciana, en aquest cas amb la denominació històrica estatuts IEC fago.indd 7 04/02/2016 12:28:19 8 de valencià. Així mateix, les legislacions francesa, italiana i de la Comunitat Autònoma d’Aragó confereixen diversos graus de reconeixement jurídic al català.
En les noves condicions, l’Institut aconseguí continuar la tasca per a la qual va ser fundat i, molt especialment, la referida a l’estudi i el desenvolupament de la llengua i la cultura catalanes.
Amb el restabliment definitiu de la Generalitat de Catalunya, el primer Govern català disposà, en el Decret 90/1980, del 27 de juny, que l’Administració seguiria les normes lingüístiques de l’Institut. Aquest reconeixement assolí el màxim rang amb la Llei 8/1991, del 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, i ha estat reforçat per la Llei 1/1998, del 7 de gener, de política lingüística.
Els Estatuts de l’Institut d’Estudis Catalans van ser aprovats pel Reial decret 3118/1976 damunt dit, però van ser modificats el 25 d’abril de 1988 pel Ple de l’Institut, amb la voluntat de transformar la institució i adaptar-la a les noves circumstàncies. Aquests Estatuts foren modificats novament per un acord pres pel Ple el 12 de maig de 1997, per tal com es considerà que havia de constar explícitament una referència a la unitat de la llengua catalana, per damunt de les denominacions que pugui presentar en els diferents indrets de la seva extensió geogràfica.
Aquesta és, per tant, la tercera vegada que es procedeix a una reforma estatutària, la qual respon a uns objectius posats de manifest en els documents i acords aprovats pel Ple de l’Institut des del 1988, i a la voluntat d’adequar les normes jurídiques que regeixen l’Institut a l’entorn cultural, científic i social. Aquests Estatuts han de permetre, d’una banda, flexibilitzar l’estructura dels òrgans de govern, tot i mantenir els mecanismes de participació i de control que hi han d’exercir els membres de l’Institut, i, de l’altra, desenvolupar les relacions amb els territoris que són l’àmbit natural d’actuació de la institució. Els Estatuts, però, no constitueixen l’única norma aplicable a la vida institucional. Caldrà, per tant, completar-los amb un desenvolupament reglamentari d’aquelles normes estatutàries que així ho requereixin.